Who on earth is Susan Boyle?

Durant l’última quinzena, la secció Gente de La Vanguardia ha tingut una protagonista indiscutible que ha omplert un reguitzell de titulars, fotografies i columnes de text. Les proves:

Susan Boyle pasa a la final con una sensacional versión de ‘Memory’ (25 maig)

Demi Moore viajará a Londres para apoyar a Susan Boyle (27 maig)

China ya tiene su propia versión de Susan Boyle (29 maig)

Susan Boyle, puro dickens (31 maig)

Susan Boyle queda segunda en la final de ‘Britain’s Got Talent’ (31 maig)

Ingresan a Susan Boyle en una clínica privada de Londres (1 juny)

Susan Boyle abandona la clínica feliz y relajada (5 juny)

Però qui és Susan Boyle? Què ha fet? Per què és tan mediàtica? I per què aquí?

Per respondre a aquestes preguntes, pot ser útil comprovar quines condicions reuneix (i quines no) aquest fet per ser notícia.

ACTUALITAT: Sí, el concurs Britain’s Got Talent és actual.

PROXIMITAT: Zero. Susan Boyle és britànica, i no té cap relació directa amb Espanya.

NOVETAT: Zero. Els concursos de format OT són múltiples arreu del món, i les històries dels concursants han omplert moltes pàgines i minuts dels mitjans.

INTERÈS: Relatiu. Es basa en la part morbosa, en explicar la història d’una britànica totalment anònima, que després del seu pas per un concurs televisiu, fa un canvi físic i salta a la fama (semblant al cas de Rosa López, guanyadora de la primera versió d’Operación Triunfo). Es destaca sempre l’esperit de superació. No s’explota la part professional, sinó la part personal. La història que es crea al voltant de Boyle: abans, durant i fins i tot després del seu pas pel programa (Ingresan a Boyle en una clínica privada).

POLÈMICA: Aparentment, cap. La polèmica l’han creada els mitjans de comunicació, ressaltant sempre la seva lletjor (La historia del patito feo no siempre tiene un final feliz), la seva desgraciada situació personal, etc.

IMPORTÀNCIA: Zero.

CONDICIONANT: YouTube ha ajudat a multiplicar la popularitat de Boyle. Els continguts de les televisions britàniques no deixen visualitzar els seus programes des d’ordinadors connectats fora del Regne Unit. Sense l’eina de vídeos més potent de Google, gratuïta i universal, hagués sigut impossible que es parlés de Boyle arreu del món.

Crec que Susan Boyle no és encara conscient de la situació on es troba, que li ha sigut totalment imposada per part dels productors del programa britànic, però sobretot per part dels periodistes. En un temps en què la majoria de notícies estan tacades pel factor crisis, Susan Boyles ha sigut una oportunitat per omplir forats a les seccions de ‘soft news’. Podria entendre que això passés al Regne Unit, país on s’ha gestat tota la trama, però em costa d’assimilar el ressò mediàtic que ha près arreu. Que fins i tot un diari de referència, com és La Vanguardia, l’hagi presa com a dona-notícia, palesa crítica situació que està vivint el periodisme.

Del Pozo: ‘L’off the record és un pacte estúpid’

‘Desde que Zapatero se enojó conmigo porque no cumplí un off the record, ese pacto estúpido de no largar, como si los periodistas no tuvieran la obligación de informar cuanto saben (…)’.

Amb aquestes paraules ha començat Raúl del Pozo la seva columna d’avui, ‘Ruido de la calle’, que publica a la contra del diari El Mundo. Del Pozo (73 anys), que va començar la seva carrera professional fa gairebé mig segle, es permet fer aquesta declaració perquè s’ha creat un nom. A banda de periodista, del Pozo és també escriptor, i ens el seus escrits ha deixat clar que redacta pels seus lectors, sense pensar mai en la crítica ni ‘en els de l’ofici’.

Qualificant l’’off the record’ com un pacte estúpid, del Pozo està violant el cinquè punt del codi deontològic dels periodistes:

‘Respectar l’off the record quan aquest hagi estat expressament invocat, d’acord amb la pràctica usual d’aquesta norma en una societat lliure.’

Per un estudiant de periodisme resulta esfereïdor llegir aquesta columna. ¿De què serveixen tants Consells de la Informació, tants Consells Audioviuals, tants còdis deontològics, i tanta ètica professional, si a la pràctica, els periodistes acaben actuant com volen? És inacceptable que un periodista amb tant poder mediàtic escrigui aquest menyspreu vers l’off the record, però és més que vergonyós que els editors de El Mundo li permetin publicar-ho.

La funció del periodisme és informar, interpretar i controlar, però no de qualsevol manera. Un periodista no pot ser vassall de cap polític ni de cap partit, però si ha donat la paraula que certa informació no serà publicada, ho ha de respectar. Cal no confondre el periodisme d’investigació amb el periodisme del dia a dia. En el d’investigació, s’empren mètodes molt específics per aconseguir la informació, per demostrar o refusar certes sospites d’irregularitats. En el periodisme del dia a dia, i sobretot en l’àmbit polític, la interacció entre el periodista i el polític és bàsica. No es pot quedar a la simple roda de premsa. Cal anar més enllà, amb entrevistes i converses, i sempre s’ha de discernir què és apte per a ser publicat i què s’ha comentat tête à tête.

Escombrant cap a casa (o cap al grup)

L’Estudi General de Mitjans (EGM) és un estudi sobre el consum de mitjans de comunicació a Espanya, realitzat per l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació. Es tracta d’una empresa independent, que quantifica el consum de televisió, ràdio, premsa, revistes, suplements setmanals, cinema i internet. Els seus resultats, obtinguts a partir d’enquestes a una mostra representativa, són presentats en tres onades al llarg de l’any.

Aquesta setmana s’ha publicat l’informe de la primera onada de l’any, que no és de domini públic, sinó que només el reben les empreses que hi estan subscrites. Els diaris espanyols més influents s’han fet ressò dels resultats, amb una selecció de les dades molt estudiada. La informació de El Mundo, El País, Público i ABC és deplorable:

El Mundo obre una notícia amb la següent frase: ‘Cada vez más líderes. El Grupo Unidad Editorial amplía su ya prolongado liderazgo en los quioscos españoles con un registro histórico’. Les formes d’objectivitat del periodista que ha firmat aquesta notícia són nul·les. És una informació que es presenta en forma de notícia, no d’editorial o columna d’opinió. En el text, el periodista evoca una clara guerra contra Prisa, el grup de comunicació de la competència. “Este avance adquiere una trascendencia aún mayor si se contrapone con los resultados de Prisa, que ha experimentado una caída considerable”. Tota la informació que cita dels productes del grup (el Mundo, Marca, Expansión) és sempre positiva, de creixement, mentre que els altres grups estan tots en crisi perquè perden lectors. ‘Marca ha asestado un golpe definitivo a sus competidores en la prensa deportiva’.

El País, en canvi, destaca el seu lideratge entre les capçaleres espanyoles. En cap cas cita que ha perdut lectors. Tot al contrari, només fa gala de ser el més venut, enrevessant les dades amb percentatges i xifres. El mateix fa amb altres mitjans com ràdio SER, Cuatro o Cinco Días, tots ells de Prisa. Això és una clara ocultació de la informació. En tot el text no diuen una sola mentida, però tampoc diuen la veritat absoluta que és que han perdut lectors. És una vergonya que el diari que es presenta com a ‘independent’ no pugui assumir un descens de lectors.

El mateix fa ABC: “Vocento se consolida como Grupo de comunicación líder en prensa en español’, amb tota una trama de dades comparades de tal manera que sembla que realment és el millor grup.

Público és l’únic mitjà que reconeix no ser el més llegit, ja que en referència al seu web, reconeix: ‘con respecto a las webs, Publico.es está por encima de la del diario Abc (424.000 visitantes únicos) y cerca de las de La Vanguardia (498.000) y El Periódico de Catalunya (462.000)’. Un bri d’honestedat entre tant maquiavelisme.

Veient aquests exemples, és més que obvi la manipulació que poden exercir els mitjans de comunicació a l’hora de presentar un fet. En jugar-s’hi molts interessos econòmics, estratègics i de prestigi, la selecció, ocultació i ‘maquillatge’ de dades és portada al límit. Un ball de números. Unes comparacions fetes des del prisma que interessa. Un missatge per crear unitat de grup, de fortalesa, de lideratge. Tot una declaració d’intencions, que palesa que el sistema de mitjans de comunicació està totalment condicionat pels grans grups de comunicació que els aglutinen.

ELS ENLLAÇOS DE LES NOTÍCIES

El Mundo
El País
Público
ABC

més enllà de Stieg Larsson

Comercial però nostrat.

Com ja és habitual, aquest 23 d’abril la majoria dels mèdia s’han fet ressò dels llibres més venuts de la jornada. Només un apunt al respecte. Em sorprèn que el llibre de la periodista Patricia Gabancho, ‘Crònica de la Independència‘, aparegui a la llista de ‘no-ficció català‘, quan recrea els fets d’una suposada independència catalana, explicats l’any 2037. És el meu llibre d’aquest Sant Jordi i ho havia de dir.

Llibres a part. Hi ha qui diu que la universitat i les empreses no haurien d’anar mai de bracet. Un exemple per demostrar que no ho comparteixo:

Amb el Raül Giró i l’Andrea Albert hem fet un parell de vídeos pel programa taller.doc, de TV3.
Matí, grabacions. Tarda, edició. Nit, emissió.
Una altra manera de viure/veure el Sant Jordi.

Si clickes la imatge, veuràs tot el programa.

Els nostres clips:
PETONS ROBATS: 6′43”
AMB ULLS DE LLIBRE: 23′55”

Seqüeles del terratrèmol a Itàlia, dues setmanes després

Avui fa dues setmanes que una sèrie de terratrèmols sacsejaven el centre d’Itàlia, causant nombrosos morts i danys materials a la regió de l’Aquila. Aquesta notícia va ocupar la majoria de portades dels diaris espanyols, així com un gran nombre de sumaris informatius de ràdio i televisió. Des d’aleshores, els mèdia espanyols s’han fet ressò de l’evolució de la tragèdia, amb xifres de morts actualitzades, testimonis dels afectats i reaccions del mapa polític italià i internacional.

A les edicions del 20 d’abril de 2009, només un parell de diaris d’àmbit català inclouen una peça informativa sobre el tema dels terratrèmols italians. Són el Periódico i l’Avui, i el tractament que en fan és ben diferent.

El Periódico hi destina la meitat d’una sola columna, dins d’apartat d’Internacional (pàgina 14). La notícia porta un titular informatiu (els italians confien més en Berlusconi arran del sisme) i no va firmada per cap redactor. Quant al contingut, la peça es limita a comentar una enquesta que es va fer pública ahir al diari de Milà Corriere de la Sera, sense especificar l’empresa que l’ha auditat, ni donar detalls de la mostra representativa. En l’últim dels tres paràgrafs, s’hi inclou una frase inconnexa amb la resta del text, que fa referència a un altre terratrèmol que hi va haver el dia abans al Piemont.

L’Avui, per la seva banda, hi destina tota una pàgina, i curiosament no ho fa dins l’apartat de Món sinó a Societat (pàgina 31). Porta un avanttítol, títular (por que la Màfia aterri a L’Aquila) i un parell de subtítols. El reportatge, que va firmat per una corresponsal a Roma, s’acompanya d’una fotografia a 3 columnes. El contingut va més enllà de les dades de la tragèdia, i apunta una possible conseqüència, com és l’actuació de les màfies a la zona afectada. Per fer-ho, fa ús de diverses fonts informatives, com els presidents del Parlament i de la província, un fiscal anti-Màfia i un exministre d’Interior. A més, la periodísta inclou declaracions de Roberto Saviano, escriptor resident a l’Aquila, que ha despertat interès mediàtic per les amenaces de mort rebudes arran del seu llibre Gomorra.

Comparant aquests dos enfocaments, pot semblar que el Periódico ha inclòs la seva peça per ocupar un blanc que els quedava a Internacional, ja que la informació que aporten és mínima. A l’Avui, en canvi, sembla que hi ha un cert interès per explicar una conseqüència directa de la tragèdia, i s’ha dedicat tota una plana amb el text de la corresponsal a Roma.

Links de les dues peces analitzades:
El Periódico
L’Avui

els miops hi veuen més enllà

A partir d’avui, aquest blog intentarà anar una mica més enllà de la simple lectura de diaris o del simple visionat de TNs. Com a resposta al treball encarregat pel Seminari de l’Actualitat Periodística, s’aniran penjant anàlisis del tractament que fan els mitjans de comunicació sobre determinats temes d’interès periodístic.